SEGONES JORNADES INTERNACIONALS D'HISTÒRIA DEL LLIBRE I DE LA LECTURA

Elisa Ruiz García (UCM – Madrid). “El miedo a la expresión en el mundo clásico”.

Dr. Fabio Troncarelli (Universitat de Viterbo) “Damnatio memoriae. La circolazione dei libri proibiti tra censura e rimazione”.

La censura en el món clàssic, a línies generals, es produia per dos motius: Per raons ideològiques, morals o polítiques; i per la por a la llibertat d’expressió. Els estudiosos d’aquest període es troben amb l’obstacle de la manca de testimonis, de fonts primàries d’on extreure la informació sobre la censura. A més, dels testimonis que es conserven cal preguntar-se fins a quin punt han estat filtrats prèviament.

En el cas concret de Grècia, l’obstacle principal és el fet que, en una fase inicial la cultura grega fós de tipus oral, és a dir, que tota la literatura era coneguda mitjançant la recitació. No es coneix cap obra escrita fins l’Ilíada, que amb el suport escrit mostra una ficció basada en la realitat social grega. Al s. III a.C. s’inicià una etapa de correcció de l’obra. Per una banda, els filòlegs varen fer una lectura i una correcció literàriament i filòlogament de l’obra; i per altra, es va produir una censura ideològica i política del text (aparició dels obelos per indicar quins versos s’havien de suprimir). Ja al s.VI a.C. va aparèixer una legislació per la censura de mans de Dracó i Soló, tot i que no es va aplicar de manera efectiva, només cal mirar la literatura grega d’aquell període que no s’està de res.

Va ser en aquesta etapa clàssica grega en que s’inicià el “conglomerat heredat” per combatre els greuges sobre els déus, els morts, els progenitors o la pàtria. A la Jònia van sorgir personatges molt crítics amb aquest conglomerat heredat. Al 430 a.C. va coincidir l’inici de les Guerres de Peloponès amb l’aplicació de la llei de censura. Aquestes guerres van causar irritació en la població i el sorgiment de crítiques a Pericles. I, paral·lelament, van aparèixer víctimes de les protestes populars, com Protágores d’Abdabera o Sòcrates, que va mori víctima de la seva llibertat d’expressió.

Durant l’etapa post-clàssica es va produir un bipolarització de la societat envers al domini màgic-sacral. Per una banda, una minoria promovia una contemplació del diví de manera totalment personal i individual; i per l’altra, una majoria perdia la creença en la religió cívica i iniciava la creença en diverses pràctiques que suposaren l’inici del culte a la personalitat a la figura del governador. Aquesta majoria veia els déus molt llunyans i en canvi, veien els seus “alliberadors” de carn i ossos i molt propers.

A Roma, l’exercici de la censura al s.V a.C. anava lligat a l’existència de la figura del censor. Les seves funcions eren vàries, però la més important era la de reprimir els excesos morals i polítics, és a dir, censurar tot allò inacceptat. La famosa Llei de les XII taules (451-449 a.C.) va ser la primera legislació per la censura a Occident i incloïa també les difanacions, la prohibició a la oralitat i òbviament, també als escrits. L’objectiu era penalitzar aquells actes que anaven contra la dignitat del poble romà, i més durament si eren contra un representat legal. A partir d’aquí, totes les lleis es van convertir en un fort mecanisme de censura, prohibició i repressió.

En l’etapa imperial romana, August va anar incrementant el seu poder fins a considerar-se Princeps i pontifex maxim, de manera que exercia ell sol les funcions de censor màxim (amb la funció específica de la pràctica de la censura) i l’expurgació dels llibres sibilins (amb la cremació dels llibres “màgics” que contradeien el culte públic de caire oficial). La intensificació de la censura es va donar en la major part sobre el continguts polítics, tot i que mitjançant un pretext falsejat que intentava fer creure que els motius no eren polítics. Tot i aquest agument de la censura, August va actuar per compensar la situació promovent una instrumentalització gràfica molt important la qual va suposar un avenç tècnic en la pràctica de l’escriptura. August utlitzava l’escriptura com a eina per desenvolupar la seva pròpia política i rodejar-se d’una èlit intel·lectual que obeïa a la difusió cultural de la grandesa de Roma i d’August.

Així es produeix el naixement de l’actitud de por a la llibertat d’expressió i la difusió de pràctiques d’autocensura. Paral·lelament, apareix la propaganda política de l’emperador acompanyada de la seva divinització en tots els camps. I de la mateixa manera, se sacralitza el llibre oficial, pràctica que s’adoptarà posteriorment en el món cristià amb els llibres sagrats ja que es comparteix la iconologia d’aquest llibre sagrat-oficial: el llibre com a portador de la paraula divina.

Citant al Dr. Fabio Troncarelli, no només existeix la censura per motius polítics, sinó que existeix també per motius sociològics i culturals. Durant l’última etapa romana, se sabia que també els pensaments de la gent (fantasies, etc.) podien actuar en contradicció al govern oficial. L’exemple perfecte és el d’Ovidi, el qual se’l va condemnar per suposats motius polítics però que en realitat no eren el motiu principal. Aquí actuava la sociologia i la cultura. Existia una necessitat d’eliminar aquelles veus que parlaven, pensaven i actuaven en contra de la nova realitat que els governants intentaven aplicar. Tot i que s’elimini físicament a una persona la població pot continuar parlant-ne i, per tant, mantenint-la viva sempre que es conservi el seu record – qüestió en la que intervenen els sentiments i no les lleis-. Així doncs, sorgeix la necessitat, per part dels governants, d’intentar prohibir que “se’n parli”.

Mitjançant la por, van aconseguir entrar a la ment de la gent induïnt-la a l’autocensura, acompanyada de la passivitat i del conformisme, que és pitjor i més perillós que la censura exercida directament per les autoritats del govern. Aquesta hegemonia converteix als súbdits d’un imperi en esclaus per naturalesa.

És important conèixer el passat per entendre el present. La censura ha acompanyat la història de la humanitat i ha anat de braçet amb l’èlit política i religiosa de les societats, fins fer-se present en els nostres dies. D’altra banda, crec que és molt important preguntar-se què implica la censura i la desturcció d’obres per la humanitat. Què hauria passat si s’haguessin conservat aquestes obres i com haurien fet evolucionar les societats. Només ens podem plantejar hipòtesis, però està clar que la successió dels fets ha portat a la pèrdua de coneixements de moltes persones en favor d’una única veritat imposada per un únic govern.