dimarts, 8 de novembre del 2011
dilluns, 31 d’octubre del 2011
The waste of land, Eliot (1922)
T. S. Eliot, iniciador de la poesia en llengua anglesa moderna del segle XX, escriu aquest poema, Waste of land (aquí un primer fragment) després de la Primera Guerra Mundial. Aquesta poesia simbolista retrata la destrucció d'un antic món (el previ a la Gran Guerra) i la inauguració d'un de nou, que neix de les cendres de l'anterior.
I. THE BURIAL OF THE DEAD
Traducció al català:
I. L'ENTERRAMENT DELS MORTS
Cruel arriba el mes d’abril, llevant
lilàs en terres mortes, barrejant
memòria i desig, estarrufant
amb la pluja les arrels ertes.
L’hivern ens va tenir calents, colgant
la terra sota neu d’oblit, peixant
vides somortes amb tubèrculs.
(...)
lilàs en terres mortes, barrejant
memòria i desig, estarrufant
amb la pluja les arrels ertes.
L’hivern ens va tenir calents, colgant
la terra sota neu d’oblit, peixant
vides somortes amb tubèrculs.
(...)
¿Quines són les arrels que s’arrapen, quines branques creixen?—
en aquesta pedregosa desferra? Fill de l’home,
tu no ho pots dir ni endevinar, tu no coneixes sinó un munt d’imatges fetes a trossos; on el sol bat
i on l’arbre mort no dóna empara ni dóna el grill consol ni remor d’aigua el roquerar eixut. Només
hi ha ombra al dessota d’aquesta roca roja,—vine a l’ombra d’aquesta roca roja
i et mostraré una cosa que és diferent tant de la teva ombra al mati corrent darrera teu
com de l’ombra a la tarda que creix al davant teu; et mostraré la por en un grapat de pols.
en aquesta pedregosa desferra? Fill de l’home,
tu no ho pots dir ni endevinar, tu no coneixes sinó un munt d’imatges fetes a trossos; on el sol bat
i on l’arbre mort no dóna empara ni dóna el grill consol ni remor d’aigua el roquerar eixut. Només
hi ha ombra al dessota d’aquesta roca roja,—vine a l’ombra d’aquesta roca roja
i et mostraré una cosa que és diferent tant de la teva ombra al mati corrent darrera teu
com de l’ombra a la tarda que creix al davant teu; et mostraré la por en un grapat de pols.
divendres, 28 d’octubre del 2011
La proclamació de la República a Terrassa
El 12 d’abril de 1931 tingueren lloc les eleccions municipals que donaren la victòria a les candidatures de l’Esquerra Republicana a les principals vil·les i ciutats de Catalunya. Després d’aquest èxit, el 14 d’abril, a Barcelona, Francesc Macià proclamà la República Catalana des del Palau de la Generalitat. Pels volts del migdia, la notícia arribà a Terrassa i l’alegria i l’eufòria es despertaren automàticament. A la nostra ciutat, les candidatures de l’esquerra catalanista també havien triomfat. Els regidors republicans es reuniren a la Casa del Poble del carrer Cremat on van decidir dirigir-se a l’Ajuntament, on pujaren al balcó per proclamar la República i hissar les banderes tricolor i catalana. Es van retirar els escuts i retrats reials de l’Ajuntament i es cremaren al Raval. Al voltant de la foguera la gent cridaven “Visca la República!” “Mori el rei!”.
Poc a poc s’anà format una manifestació popular que reclamava la llibertat dels presos polítics i el desarmament del Sometent, acompanyada de la Banda Municipal que interpretava la Marsellesa i la Santa Espina. Ja a la tarda, a l’interior de l’Ajuntament, es van reunir els regidors escollits pel poble terrassenc i van prendre possessió de llurs càrrecs. Al dia següent, al camp del Terrassa es van reunir uns deu mil terrassencs i terrassenques per demanar al nou Govern l’amnistia dels presos polítics, la separació entre l’Església i l’Estat i un seguit de drets i llibertats com el sufragi universal. Terrassa iniciava un nou camí de llibertat, igualtat i fraternitat.
diumenge, 23 d’octubre del 2011
Congrés Internacional de l'Antifeixisme Combatent
Els pròxims dies 27, 28 i 29 d'octubre se celebrarà el "Congrés internacional de l'Antifeixisme combatent. Des de les Brigades Internacionals a la Resistència" coincidint amb el 75è aniversari de la creació de les Brigades Internacionals (1936-2011) i amb el 70è aniversari de la creació de la lluita armada antifeixista dels republicans espanyols a França i Europa (1941-2011) - que culminaria amb la creació del XIV Cos de Guerrillers Espanyols a França.
"Hi participaran especialistes de primer ordre en la matèria, de Catalunya, Espanya i diversos països del món com França, Alemanya, Anglaterra, els Estats Units i Itàlia".
Aquí us podeu descarregar el programa.
Us deixo amb algun enllaç que pot ser d'interès:
diumenge, 16 d’octubre del 2011
Aurora de esperanza, 1937
La Segona República representà l'Edat d'Or del cinema espanyol. Durant la guerra civil la producció no es va aturar però va disminuir a causa de la dificultat i del cost que suposava. Amb l'esclat de la guerra, el cinema passà a ser utilitzat com a mitjà de difussió dels missatges dels dos bàndols implicats. La causa va ser la presa de consciència dels dos bàndols de la importància de l'ús de les imatges per la propaganda política.
El cinema republicà, tal i com havia passat amb la creació de l'URSS i la nacionalització del seu cinema, es posà al servei de la propaganda d'Estat. D'aquesta manera s'exaltaven uns ideals i es creava un cinema de caire populista. Els temes, freqüentment eren d'escenes quotidianes.
L'any 1937 la producció cinematogràfica fou molt elevada en el bàndol republicà, i avançà paral·lelament al naixement d'una escola documentalista durant la guerra a Espanya. Des dels sindicats es controlà aquesta producció i es col·lectivitzà des de l'àmbit anarquista, mostrant la línia del Congrés de Saragossa del maig de 1937.
Un exemple n'és aquest llargmetratge, Aurora de esperanza, fruit de la productora barcelonina SIE Films (Sindicat de la Industria de l'Espectacle Films) i dirigit per Antonio Sau Olite. Es proposa retratar la vida del proletariat català de l'època des de l'òptica anarquista. Aquest document d'alt nivell de crítica social mostra també el clima de la preguerra i l'atur com a fil argumental.
Amb la repressió franquista de la post-guerra, es Antonio Sau va ser detingut. En el judici es passà la pel·lícula per tal de valorar la seva culpabilitat; cosa que posa de relleu la importància que estaven adquirint ja des d'inicis de la República, els mitjans audiovisuals en la política.
Gandhi, pel respecte i la revolta. De Richard Attenborough
Aquest llargmetratge narra la vida de Mohandas Karamchand Gandhi, la persona que aconseguí la independència de la Índia i va heretar a totes les generacions que el seguiren de la ideologia de la no violència activa.
El film s’inicia amb l’escena que mostra l’assassinat de Gandhi al 30 de gener de 1948 per un jove hindú. Just després d’això, la pel·lícula continua fent un llarg flaix-back per explicar la trajectòria de Gandhi. Així, es narra l’acció que encapçalà a Sud-àfrica per alliberar la colònia d’hindús explotats pels colons arrel d’un intent de decret que volia prohibir el seu dret a vot l’any 1893. Allà, Gandhi troba les arrels del que serà la seva política activa a la Índia, on s’hi embarcà més tard. L’any 1915 arriba a Bombai i és rebut amb una calorosa benvinguda per part de milers de ciutadans. Un cop a la Índia, forja el seu pensament per combatre l’opressió, a favor dels “intocables” que són els pobres i explotats, i també de les dones. També, es relaciona amb els líders del Congrés Nacional Indi i de la lliga musulmana, però aquests no excloïen l’ús de mètodes violents, cosa que Gandhi rebutjava profundament.
En el transcurs de la pel·lícula s’observa com Gandhi instrueix aquests líders en la verdadera no-violència i els convenç de que no és una postura passiva si no tot el contrari. Gandhi decideix començar un llarg viatge per descobrir la realitat índia i poder així saber quines són les seves necessitats immediates. Amb aquest recorregut, Gandhi abandona el seu paper d’advocat benestant per aproximar-se a la majoria índia vestint com ella vesteix i poder ser així, el seu representant real (el més pobre entre els pobres).
El llargmetratge segueix amb la narració dels fets més importants que van conduir a l’expansió de la cultura no-violenta per tot l’Índia, amb els alts i baixos d’aquesta postura política i les decisions que els líders polítics -indis i anglesos-, i els líders religiosos -musulmans i hindús- van anar prenent. Es mostra per exemple la massacra d’Amritsar on van morir centenars de persones. També, es veu el procés de canvi de tendència del partit del Congrés, el qual Gandhi aprofita per utilitzar-lo com el partit de masses indi. I així, la pel·lícula mostra tot el procés general cap a l’alliberament de la Índia, amb les nombroses entrades a la presó de Gandhi i també les seves vagues de fam que van fer moure tot el poble indi. Al final de la pel·lícula s’arriba al punt de partida: l’assassinat de Gandhi al 1948.
Richard Attenborough, cineasta i actor britànic va néixer al 1923 a Cambridge, i té una llarga trajectòria cinematogràfica. Va ser el director de pel·lícules com “Cerrando el círculo” (2007) o “Grita libertad” (1987), així com “Oh! What a Lovely War” (1969) i “A Chorus Line” (1985), entre tantes d’altres. També, ha destacat com a actor a pel·lícules com “David Copperfield” (1970), “Jurasic Park” (1993), “The Third Secret” (1964), o més recentment a “Jack and the Beanstalk: The Real Story” (2001). Per altra banda també ha actuat com a productor d’un llarg nombre de títols, entre els quals destaco “Whistle Down the Wind. De Bryan Forbes” (1961), “Oh! What a Lovely War” (1969), “Cry Freedom” (1987) o “In Love and War” (1996).
Richard Attenborough és el director i productor de “Gandhi”, realitzada l’any 1982. Va ser considerada com una ambiciosa superproducció anglesa i nord-americana els preparatius i el rodatge de la qual van portar al seu director i tot el seu equip a dedicar-hi molts anys de la seva vida, i va ser coronada aquell any per un immens i merescut èxit en els cines de tot el món. Així doncs, aquest llargmetratge és el producte d’una feina colossal però que es va veure agraïda pels nombrosos premis que va rebre. Així, va ser nominada onze cops als Òscars, dels quals va ser premiada en vuit: a la millor pel·lícula, director, actor (Ben Kingsley), guió original, muntatge, fotografia, direcció artística i disseny de vestuari.
El guió de la pel·lícula1 va corre a càrrec de l’americà John Briley, conegut també pels seus guions de televisió o teatre, i fins i tot per la publicació d’alguna novel·la. Ha treballat en pel·lícules com “Postman’s Knock” (1962), “Molokai: The Story of Father Damien” (1999) o “Tai-Pan” (1986). També ha treballat conjuntament amb Attenborough en altres pel·lícules com a “Cry Freedom” (1987).
Pel que fa a la resta del repartiment, cal dir que, la música de Ravi Shankar i George Fenton, i la fotografia de Ronnie Taylor i Billy Williams. Fou una pel·lícula coproduïda entre Estats Units, el Regne Unit i la Índia; portada per Columbia Pictures.
La realització d’aquest llargmetratge va ser complicada en tant que fou gravat a diverses zones de la Índia, un país immens amb molt territori. El mal transport, la diferència climàtica entre una zona i altra i l’enorme logística (milers d’extres que no van ser digitalitzats) que calia utilitzar es van sumar a aquestes dificultats. A més de les dificultats tècniques, també s’hi van sumar les polítiques. Des del moment en que es va saber que es gravaria una pel·lícula sobre la vida de Gandhi, va néixer una forta crítica política que creia que havia de ser gravada i gestionada exclusivament per indis i no per una companyia estrangera. A més, es van produir nombroses manifestacions seguides d’una gran indignació, ja que es considerava que Gandhi, l’home sagrat de la Índia, no podia ser representat per una altra persona. Aquests esdeveniments es van frenar amb les declaracions de Ms. Gandhi, que va donar suport a Attenborough i li donà la seva confiança, a més de l’ajuda que va donar per la realització de la pel·lícula.
Richard Attenborough és un director que es qüestiona el motiu de la realització de les seves pel·lícules. Es mostra crític amb els recursos que els productors utilitzen sovint per tal de recollir els diners necessaris per fer les pel·lícules i intenta fer així, amb “Gandhi” una pel·lícula “no comercial”. Critica doncs que aquests recursos siguin fer escenes extremament violentes, o pornogràfiques que no vinguin al cas, només per vendre. Lamenta que la política, la història, estiguin poc presents en l’empresa cinematogràfica i que quan hi són, tinguin tan poca transcendència. També alertava de, com ell mateix deia, “(...)sense la premissa inicial de Mahatma Gandhi, la pel·lícula no seria res. Així doncs, és una pel·lícula narrativa, però és un tros de narració més que un tros de cinema, com a tal”.
El context de la producció de la pel·lícula de Gandhi es pot emmarcar en un moment de tensions, sobretot per la existent sensació d’una amenaça d’ holocaust nuclear. Roger Ebert considera que aquesta pel·lícula ens recorda – en aquest context concret - que després de tot, som humans, i que per tant som capaços dels èxits més extraordinaris i meravellosos, simplement a partir de l’ús de la nostra imaginació, la nostra voluntat i el nostre sentit del bé.
Tanmateix, no es pot perdre de vista que aquesta és una pel·lícula plena d’ideologia i, de fet, Attenboroug reconeix la voluntat d’homenatjar a Mahatma Gandhi, i ho fa realitzant una producció biogràfica sobre ell. Ha sigut un llargmetratge criticat per la simplificació que fa dels fets, d’una vida i d’un context històric tan complex, i perquè el director en fa una reducció que dura tres hores. No es va tenir en compte que sovint val més suggerir els esdeveniments que no plantejar-los obertament.
Mohandas Karamchand Gandhi va néixer el 2 d’octubre de 1869 a la ciutat índia de Porbandar, al districte de Gujarat. Els governants d’aquesta ciutat exercien un control total sobre els seus habitants. El seu pare era primer ministre a la ciutat i la seva mare, Putlibai, era una dona profundament religiosa i que s’entregava totalment als altres sense esperar a rebre res a canvi. Fromava part de la secta dels pranamis, els quals barrejaven d’hinduisme amb Alcorà. La seva infantesa la va passar amb la seva família. Als tretze anys el van casar amb Kasturbai, amb qui ja estava promès des dels sis anys. Als divuit se’n va anar a estudiar dret a Londres, on es va treure la llicenciatura. Allà va tenir la possibilitat d’apropar-se al cristianisme, d’on en va prendre algunes ensenyances.
L’any 1893 va rebre una oferta de feina com advocat a Sud-àfrica on va començar a explorar les bases del que seria la seva trajectòria política i espiritual la resta de la seva vida –com la pràctica de la no violència. Al 1890, Sud-àfrica era una regió on africans i indis suportaven una dura explotació per part dels colons. Aquests, establien lleis amb les quals els privaven el vot, a caminar pel carrer quan es feia fosc o a tenir propietats. Amb això Gandhi va començar a fer-se notar tot i que amb una certa innocència creia que existia la possibilitat de canviar la situació només canviant les lleis. Va crear comunitats d’iguals on no existia la propietat privada i on tothom cooperava. Va realitzar diverses protestes que el portaren varis cops a la presó. Tanmateix, Gandhi sentia una lleialtat per la Gran Bretanya, i de fet va estar a l’exèrcit lluitant en vàries guerres colonials. Allí, hi va veure la crueltat humana portada a l’extrem. Amb aquesta experiència sabia què volia combatre. Lluitava contra les conductes dominadores en tots els seus aspectes, i també amb les dominacions dels homes cap a les seves mullers.
L’any 1913 va encapçalar una marxa amb el Transvaal fins a Natal. Accions com aquesta aconseguiren un èxit relatiu. Finalment, l’any 1915 tornà a la Índia sense el vestit d’anglès que havia abandonat com a protesta. Al cap de poc creà una comunitat d’iguals a Ahmedabad on plantaria les bases de la igualtat entre els homes i el respecte entre ells.
En aquells anys, la Gran Bretanya estava immersa en la Primera Guerra Mundial, la guerra de masses que portà a una mobilització total i a processos de racionalització dins dels mateixos exèrcits. Gandhi no va oferir cap mobilització durant aquells moments ni va oferir protestes en contra de l’Imperi. Però la Índia era un país que durant dos segles havia vist els seus recursos explotats pels imperialistes britànics. Les seves fàbriques ja no tenien matèries primes, cap capacitat d’autoproducció i una total dependència amb l’imperi. Cent mil invasors anglesos controlaven un dels països més poblats del món. I els mateixos indis col·laboraven en la seva pròpia esclavitud allistant-se com a soldats i policies anglesos a la Índia.
L’any 1919, arran de la proposta d’aplicació de la Llei Rowlatt que establia dures penes pels revoltats i pretenia aplicar la censura, Gandhi organitzà una forta mobilització i demanà a tota la població el Hartal, la suspensió de qualsevol activitat econòmica acompanyada del dejú i de la pregària. Aquesta mobilització va provocar petits brots de violència per tot el país i que Gandhi intentà aturar instruint sempre en l’acció no violenta. A l’abril, fou detingut altre cop. Al cap de poc, es va produir el que es va anomenar la Massacra d’Amritsar, on el general Dyer ordenà obrir foc contra una multitud que estava reunida, amb la justificació que uns dies abans havia declarat silenciosament la prohibició de qualsevol concentració o assemblea. En aquest esdeveniment hi van morir 379 persones –entre les quals també hi havia nens- i hi van haver més de mil ferits. Les autoritats imperials es van veure obligades a tombar la proposta de la Llei Rowlatt i Gandhi es va convertir en el líder indiscutible del poble indi i va encapçalar el partit del Congrés Nacional Indi. Va fer de la causa nacionalista un moviment de masses, i va saber unir els hindús amb els musulmans, i els obrers amb els més rics.
En aquest moment van ser constants les protestes seguint els patrons de la desobediència civil. L’any 1921 en un parlament a Bombai, per reforçar l’autoconfiança dels ciutadans indis, va demanar que cremessin tota la roba estrangera que portaven i que vestissin amb la roba tradicional i que se la confeccionessin ells mateixos. Un acte simbòlic però també pràctic que va tenir una forta transcendència. L’any 1922, arran de l’execució d’uns policies a mans d’una massa de gent enfurismada, Gandhi va decidir suspendre la campanya de la no cooperació. Cal dir que al llarg d la seva trajectòria no dubtà mai en suprimir campanyes quan aquestes amenaçaven de fer-se violentes.
Cap a la meitat de la dècada dels anys 20, s’aguditzaren les tensions entre musulmans i hindús dins del mateix partit indi i Gandhi decidí arrel d’això, retirar-se del partit. En aquell moment, es convertí en el líder espiritual de tota la Índia. Tanmateix, a partir de l’any 1927 les seves accions revifaren. Cal destacar l’anomenada Marxa de la Sal que encapçalà l’any 1930 al llarg de 385 quilòmetres per protestar contra el monopoli colonial de la sal que exprimia als més pobres. Les dones es van unir també a la Marxa i els soldats indis es van negar a reprimir-la. Aquesta marxa començà amb vuitanta voluntaris i acabà amb centenars de seguidors. Va tenir una gran resposta i molts periodistes estrangers van mostrar-ho a les grans potències.
Per això va ser detingut i portat a presó. Però ràpidament va ser cridat pel virrei amb qui hi feu un pacte. Dies més tard, se’n va anar a Londres per fer-hi una conferència i amb l’esperança de poder realitzar el pacte definitiu. Allà va ser rebut amb gran adoració pels obrers més pobres dels barris, tanmateix, l’estada a Anglaterra va ser una decepció en quant al possible tracte institucional.
Al tornar a la Índia, Gandhi va dur a terme una vaga de fam per obligar a les autoritats a firmar un decret que impedís la celebració de les eleccions separant indis i pàries. La normalització dels “intocables” es va convertir en una de les seves principals proclames, coincidint amb l’ahimsa, el principi filosòfic i religiós que es basa en el que pel cristianisme és l’”amor incondicional”; és a dir, el no fer mal a cap ésser viu, l’autocontrol en relació a la vida personal i social, les actituds de servei, el no tenir pensaments dolents ni tan sols en contra dels enemics i en la total igualtat entre tots els éssers humans.
Amb la Segona Guerra Mundial, la Gran Bretanya tornava a debilitar-se. La majoria dels líders del Congrés volien unir-se a la lluita antifeixista, però ell condemnava totalment el conflicte bèl·lic. Tanmateix, amb la intenció imperial de voler involucrar la població india a la guerra i amb la invasió japonesa a Rangú, Gandhi exigí la independència l’any 1942. De nou, fou arrestat i una nova onada violenta s’escampà per tot el territori. Per aquells moments, Kasturbai, la seva dona, va morir. Aquest fet marcà profundament a Gandhi durant la resta de la seva vida.
La debilitat d’Anglaterra després de la guerra, entre d’altres coses, va accelerar el procés cap a l’alliberament. Tanmateix, les discrepàncies entre musulmans i hindús continuaven. Jinnah, el líder de la Lliga Musulmana, defensava la separació del Pakistan però Nehru, recentment proclamat dirigent del Congrés Nacional Indi, no n’era partidari. Tot plegat va provocar fortes onades de violència i crueltat als carrers entre musulmans i hindús.
Al 14 d’agost de 1947, després de vàries negociacions, s’opta per la partició i la Índia és finalment alliberada. L’odi obert entre hindús i musulmans continuà, i amb la independència, s’iniciaren emigracions en massa fruit de la desesperació. Es van produir massacres entre ambdues religions, a conseqüència de la por i de la ira. Finalment, mig milió de persones havien mort. Gandhi havia iniciat una marxa a peu per diverses regions intentant convèncer la gent. Però els seus esforços havien sigut en va. A conseqüència d’això va decidir fer de nou una vaga de fam. Aquest fet va suavitzar els enfrontament. Gandhi, amb la salut molt delicada, continuà fent-se present en públic. Finalment, el 30 de gener de 1948 va ser assassinat per Nathuram Godse un extremista hindú a Birla House, Delhi. Amb la seva mort es va celebrar un funeral en el qual hi assistiren milers de persones. L’impacta va sobrepassar fronteres i va tenir una transcendència molt gran.
Quan Mahatma Gandhi va ser assassinat al 30 de Gener de 1948, era ja una llegenda. Va mostrar al món que els canvis socials i polítics podien fer-se amb amor i compassió i no només a partir de la violència i el terror.
L’amor que Gandhi sentia per la veritat i les seves reivindicacions no violentes són expressions de les tradicions més velles del subcontinent indi. Gandhi va intentar eliminar els seus errors a través una auto-transformació, d’un alliberament personal dels béns materials que posseïa. Va intentar trobar una vida apropada a les creacions de la natura amb un gran respecte i humilitat que el caracteritzaren durant tota la seva vida. Va lluitar per les seves conviccions sempre amb la no violència. Gandhi va fer que la Índia abandonés la seva forma colonial de dependència per una independència política. Però no només va lluitar pels drets polítics de les persones del seu país, sinó que també va lluitar per la igualtat social i econòmica.
Si ens preguntem sobra la transcendència d’aquest llargmetratge, ens podem referir al fet que, probablement, incités a la coneixença amb més profunditat d’aquest i de la seva moral i política a una nova generació. Generació que tanmateix, viu també, com ja he dit abans, en un context complicat i a la qual les de Gandhi li serien de gran importància per afrontar els nous reptes socio-polítics i espirituals. Tal i com deia Nanda, molts dels espectadors d’aquesta pel·lícula no havien nascut al 1948 quan Gandhi fou assassinat. Ells han crescut en el context del descontentament econòmic, de l’agitació social i del cinisme polític en un món plegat de nombroses “petites guerres” i amb el malson d’un possible holocaust nuclear. Aquesta generació a penes pot creure que, no fa tant, va haver-hi un home que amb èxit va lluitar contra el gran Imperi del moment sense violència ni aversió.
Així doncs, aquesta pel·lícula ha servit al seu director per dedicar a Gandhi un homenatge, fer-lo recordar i acostar el seu llegat a les noves generacions. Tot i així, el valor d’aquest llargmetratge és criticable, com ho són totes les produccions cinematogràfiques que intenten resumir la biografia d’algun personatge destacat de la història. Té les seves mancances ja que com ja he dit abans, el guionista va haver de simplificar els fets i suprimir-ne d’altres; però tot hi així no podem desvalorar la intenció del director i la dificultat que suposa realitzar una pel·lícula sobre l’Índia des d’Occident.
Per altra banda, si ens volguéssim preguntar per la transcendència de les accions mateixes de Gandhi, en tindríem per omplir llargues tesis. Tanmateix, i tal i com ja he anat comentant al llarg del treball, crec que cal destacar diverses de les fites que aconseguí. Tal i com ens diu Woodcock, Gandhi ha arribat a petrificar-se en la memòria popular india com el major heroi dels últims temps. Aquest home d’honestedat inflexible i d’evident modèstia, que es queixava del títol de Mahatma o Gran Ànima que li havia donar contra la seva voluntat Rabindranath Tagore, ha deixat un nom amb el que polítics i publicistes encara s’atreveixen a jugar deshonestament. I Woodcock continua afirmant que ningú va fer més que ell per obtenir l’alliberament de la Índia; ningú va contribuir més que ell a l’enfonsament total de l’Imperi. I també, la desaparició de la segregació de les castes intocables s’ha degut principalment al seu treball i al dels seus deixebles més propers.
Fa uns anys, Heimo Rau deia que si es vol parlar d’una herència de Gandhi, cal confessar que està constituïda per mots i pensaments impresos. És la veu d’un predicador en el desert. Enlloc del món s’ha aplicat el seu mètode sense ell amb resultats duradors. Tampoc a l’Índia, on si bé se’n parla molt no s’actua segons els seus ideals, i on no es pot eliminar la violència de les dissensions polítiques i religioses. Però tot això no prové de Gandhi, sinó del fet que els homes no volen canviar quan això comporta incomoditats. I Gandhi sempre fou incòmode. I tal com ell es transformà, amb una duresa sense parió demanava el mateix dels altres. Per tant, el seu llegat i el seu missatge en el sentit més profund no són pas polítics, sinó morals. Sembla que en aquest món encara s’ha d’arribar a una situació més crítica perquè hom es faci avinent que aquest “faquir mig nu” de l’Índia oferí una tercera solució i una alternativa entre l’aplicació de la violència i la fugida covarda.
Es pot concloure que el llegat de Gandhi es resumeix en un pensament i una acció existencial, així com un sistema de filosofia política i moral. Gandhi va ser i continuarà sent un dels grans teòrics activistes que transformà el nostre món i marcà el pensament del s. XX.
SEGONES JORNADES INTERNACIONALS D'HISTÒRIA DEL LLIBRE I DE LA LECTURA
Elisa Ruiz García (UCM – Madrid). “El miedo a la expresión en el mundo clásico”.
Dr. Fabio Troncarelli (Universitat de Viterbo) “Damnatio memoriae. La circolazione dei libri proibiti tra censura e rimazione”.
La censura en el món clàssic, a línies generals, es produia per dos motius: Per raons ideològiques, morals o polítiques; i per la por a la llibertat d’expressió. Els estudiosos d’aquest període es troben amb l’obstacle de la manca de testimonis, de fonts primàries d’on extreure la informació sobre la censura. A més, dels testimonis que es conserven cal preguntar-se fins a quin punt han estat filtrats prèviament.
En el cas concret de Grècia, l’obstacle principal és el fet que, en una fase inicial la cultura grega fós de tipus oral, és a dir, que tota la literatura era coneguda mitjançant la recitació. No es coneix cap obra escrita fins l’Ilíada, que amb el suport escrit mostra una ficció basada en la realitat social grega. Al s. III a.C. s’inicià una etapa de correcció de l’obra. Per una banda, els filòlegs varen fer una lectura i una correcció literàriament i filòlogament de l’obra; i per altra, es va produir una censura ideològica i política del text (aparició dels obelos per indicar quins versos s’havien de suprimir). Ja al s.VI a.C. va aparèixer una legislació per la censura de mans de Dracó i Soló, tot i que no es va aplicar de manera efectiva, només cal mirar la literatura grega d’aquell període que no s’està de res.
Va ser en aquesta etapa clàssica grega en que s’inicià el “conglomerat heredat” per combatre els greuges sobre els déus, els morts, els progenitors o la pàtria. A la Jònia van sorgir personatges molt crítics amb aquest conglomerat heredat. Al 430 a.C. va coincidir l’inici de les Guerres de Peloponès amb l’aplicació de la llei de censura. Aquestes guerres van causar irritació en la població i el sorgiment de crítiques a Pericles. I, paral·lelament, van aparèixer víctimes de les protestes populars, com Protágores d’Abdabera o Sòcrates, que va mori víctima de la seva llibertat d’expressió.
Durant l’etapa post-clàssica es va produir un bipolarització de la societat envers al domini màgic-sacral. Per una banda, una minoria promovia una contemplació del diví de manera totalment personal i individual; i per l’altra, una majoria perdia la creença en la religió cívica i iniciava la creença en diverses pràctiques que suposaren l’inici del culte a la personalitat a la figura del governador. Aquesta majoria veia els déus molt llunyans i en canvi, veien els seus “alliberadors” de carn i ossos i molt propers.
A Roma, l’exercici de la censura al s.V a.C. anava lligat a l’existència de la figura del censor. Les seves funcions eren vàries, però la més important era la de reprimir els excesos morals i polítics, és a dir, censurar tot allò inacceptat. La famosa Llei de les XII taules (451-449 a.C.) va ser la primera legislació per la censura a Occident i incloïa també les difanacions, la prohibició a la oralitat i òbviament, també als escrits. L’objectiu era penalitzar aquells actes que anaven contra la dignitat del poble romà, i més durament si eren contra un representat legal. A partir d’aquí, totes les lleis es van convertir en un fort mecanisme de censura, prohibició i repressió.
En l’etapa imperial romana, August va anar incrementant el seu poder fins a considerar-se Princeps i pontifex maxim, de manera que exercia ell sol les funcions de censor màxim (amb la funció específica de la pràctica de la censura) i l’expurgació dels llibres sibilins (amb la cremació dels llibres “màgics” que contradeien el culte públic de caire oficial). La intensificació de la censura es va donar en la major part sobre el continguts polítics, tot i que mitjançant un pretext falsejat que intentava fer creure que els motius no eren polítics. Tot i aquest agument de la censura, August va actuar per compensar la situació promovent una instrumentalització gràfica molt important la qual va suposar un avenç tècnic en la pràctica de l’escriptura. August utlitzava l’escriptura com a eina per desenvolupar la seva pròpia política i rodejar-se d’una èlit intel·lectual que obeïa a la difusió cultural de la grandesa de Roma i d’August.
Així es produeix el naixement de l’actitud de por a la llibertat d’expressió i la difusió de pràctiques d’autocensura. Paral·lelament, apareix la propaganda política de l’emperador acompanyada de la seva divinització en tots els camps. I de la mateixa manera, se sacralitza el llibre oficial, pràctica que s’adoptarà posteriorment en el món cristià amb els llibres sagrats ja que es comparteix la iconologia d’aquest llibre sagrat-oficial: el llibre com a portador de la paraula divina.
Citant al Dr. Fabio Troncarelli, no només existeix la censura per motius polítics, sinó que existeix també per motius sociològics i culturals. Durant l’última etapa romana, se sabia que també els pensaments de la gent (fantasies, etc.) podien actuar en contradicció al govern oficial. L’exemple perfecte és el d’Ovidi, el qual se’l va condemnar per suposats motius polítics però que en realitat no eren el motiu principal. Aquí actuava la sociologia i la cultura. Existia una necessitat d’eliminar aquelles veus que parlaven, pensaven i actuaven en contra de la nova realitat que els governants intentaven aplicar. Tot i que s’elimini físicament a una persona la població pot continuar parlant-ne i, per tant, mantenint-la viva sempre que es conservi el seu record – qüestió en la que intervenen els sentiments i no les lleis-. Així doncs, sorgeix la necessitat, per part dels governants, d’intentar prohibir que “se’n parli”.
Mitjançant la por, van aconseguir entrar a la ment de la gent induïnt-la a l’autocensura, acompanyada de la passivitat i del conformisme, que és pitjor i més perillós que la censura exercida directament per les autoritats del govern. Aquesta hegemonia converteix als súbdits d’un imperi en esclaus per naturalesa.
És important conèixer el passat per entendre el present. La censura ha acompanyat la història de la humanitat i ha anat de braçet amb l’èlit política i religiosa de les societats, fins fer-se present en els nostres dies. D’altra banda, crec que és molt important preguntar-se què implica la censura i la desturcció d’obres per la humanitat. Què hauria passat si s’haguessin conservat aquestes obres i com haurien fet evolucionar les societats. Només ens podem plantejar hipòtesis, però està clar que la successió dels fets ha portat a la pèrdua de coneixements de moltes persones en favor d’una única veritat imposada per un únic govern.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)